I can take a hint.

frustració

[1803; del ll. frustratio, -ōnis, íd.]

f 1 1 Acció de frustrar;

2 l'efecte.

3 PSIC Estat del qui resta privat d'una satisfacció que creu que li correspon i se sent defraudat en les seves esperances.

----

furthermore, encyclopedia days:

Estat del qui resta privat d'una satisfacció que creu que li correspon i se sent defraudat en les seves esperances. La frustració pot ésser deguda a la manca d'un objecte o bé a l'encontre inesperat d'un obstacle en el camí de la satisfacció dels desigs. Les dificultats són externes quan provenen del medi ambient, i internes quan provenen de l'individu. La frustració no es defineix per l'obstacle, car aquest és subjectiu, i una mateixa situació pot ésser viscuda com a favorable per una persona i com a frustrant per una altra. Per a saber si hi ha frustració en un individu hom n'ha d'estudiar el comportament. Les reaccions a la frustració són variades i depenen de l'agent frustrat, de la seva personalitat i la seva natura. La resposta és generalment agressiva, i l'hostilitat pot adreçar-se contra l'obstacle, contra un substitut o contra el mateix subjecte. L'agressió pot ésser també totalment inhibida i reemplaçada pel retorn a un estadi anterior de desenvolupament.

missing the connect

It seems to me that all I do is write about missed connections, but nobody ever seems to pick up on it. What the Hell?

asking for the world

aesthetical affectionate appreciative articulate attentive broadminded caring charming clever compatible considerate deserving devoted disarming educated faithful funny gay generous good honest hygenic independent interesting kind knowledgeable literate loving multidimensional nice open-hearted passionate perceptive real reasonable respectful sane sensible sensitive stylish supportive sweet tactful tender true trusting warm well-read whole

(... no wonder I'm self-sufficient)

something new

I've always thought, funnily enough, that I could get right back into it at any moment. That even though it's been over a decade now, I've somehow kept that part of me trained and ready.

Like riding a bike.

But the thing is I'm realizing that, instead of keeping it fresh by deluding myself thinking I still wanted it, it's been drying away. And now that I'm all gone to waste I fail to see if I was ever worth anything anyway.

something old

We first saw each other at the peek of an orgasm. Actually, I hadn't met you yet. You talked to me like we knew each other, though. And as you held my hand, we disappeared for the rest of the world. Our existence was erased from the face of the Earth. We had no parents, no friends and no responsabilities. Our birth certificates melted in a snap. The world was still there and it was pretty much the same as before, only it didn't appear to have us in it. We were invisible to all effect and purpose, and although the world remained in its place for us to see, we couldn't have cared less.

Per aqui no batega res

I en dies com avui em pregunto, ¿quan diferent seria la meva vida si mai m'hagués anat? I, sobretot, ¿quan distinta seria jo?

I, de passada, ¿de què serveix preguntar-s'ho?


La majoria del temps no canviaria gens del que m'ha passat o deixat de passar, ja que de canviar alguna cosa jo em convertiria immediatament en algú que no sóc. És a dir, no seria jo mateixa. Seria una jo d'un Univers paral·lel. Suposo.

M'agradaria conèixer a la jo paral·lela que no es va anar de Barcelona. Estic segura que ella està més bona que jo. Fix que ja va acabar la carrera (¿haurà estudiat Teleco també?) i té una nòvia meravellosa i encantadora. Viuen (molt) juntes en un piset minúscul a Gràcia (o potser al barri Gòtic) i són fotudament feliçes (sp? wtf). ¿Com vestirà? ¿Serà una moderna?

¿I la jo que es va quedar a Madrid? Probablement també tingui xicota (i dóna-li, que no es tracta d'això, de debò), i està a punt a punt d'acabar la carrera (més a punt que jo, que encara em queda una estona). A aquesta me la imagino més grunge, i no sé per què però, encara que segueix estant de millor veure que la meva jo d'aquesta dimensió, la meva jo barceloní segueix estant bastant més bona. Una veritable pena.

¿I la que va tenir els ous d'escapolir-se a Nova Zelanda amb aquella ballarina exòtica argentina? Tant de bo poguessis veure't la cara, gairebé t'ho creus...

¿Quantes més jos existiran per aquí? ¿Quants girs al camí m'han limitat la resta?


Encara què la cabra tira al monte, i el més lògic (i sa, potser) seria pensar que sóc igual de pringada a tot el Multivers.

Fi de la historia.

And why would they think anything but the world about you anyway

Last night I dreamt you where somebody else's. I was supposed to be that somebody's, but I refused. So she took you instead, like I had to pay the price somehow.

Leap of faith (Salto al vacío)

La vida no és més que una successió de desil·lusions. Poc a poc anem creixent i, en conseqüència, descobrint la part menys agraciada de cadascuna de les raons per les quals seguir respirant.

Les primeres decepcions solen venir de part dels nostres progenitors, que, en un intent de preservar la nostra innocència i il·lusió infantils, són els que probablement -si tenim sort-, més ens esmenten. Els Reis Mags, el Pare Noël, el Ratolinet Pérez, en Crist en la creu i altres mitologies heretades i imposades. No et va a doldre, això em dol més a tu que a mi, per descomptat que no voldrem més al teu germanet/a, quan siguis mare/pare menjaràs ous, s'ha anat a un lloc millor, i altres frases buides.

Així amb el temps aprenem a no confiar en els nostres pares, i la lliçó es va estenent a la resta de la població mundial. Aprenem a distingir quan ens estan donant massa detalls com per a no tractar-se d'una excusa massa bé pensada. (La clau és la senzillesa, aquí radica la plausibilitat.) I, ja que estem, vam assimilar la mentida i li donem ús. Descobrim que no es pugues una moure per aquest món amb la veritat per davant. Aquesta també decep. Potser la que més.

Les primeres vegades són les que més fort peguen, on es trenquen els mites. El primer petó mai és tan dolç. La primera vegada sempre és un desastre. ¿Més mites? Les primeres ruptures i trencaments són els que deixen cicatriu més profunda, a partir d'aquí plou sobre mullat, cada vegada ets un poc més cínic/a. Estàs més i més desencantat/ada.

Et vas oblidant del teu príncep/principessa blau/ava i comences a mentir tant com ells/es. Si és que pots amb això. Quin bé beses, el millor clau de la meva vida, cardes com els àngels, clar que no tinc xicot/a, clar que t'estimo més, mai t'enganyaria, no et deixaré mai, sempre t'estimaré, només m'agrades tu, a les altres les miro per a comprovar que cap t'arriba a la sola de les sabates, per descomptat que no estàs grossa, et queda genial, la punteta només. La de collonades que som capaços de dir per a dur-nos a algú al llit o estalviar-nos una brega o, els déus no ho vulguin, una conversa oberta i sincera.

Desenvolupem un mecanisme de defensa infal·lible: mentir-nos a nosaltres mateixos. El dilluns ho deixo, avui ho faig sens falta, demà ho faig sens falta, aquesta setmana ho faig sens falta, d'aquest mes no passa, altre any més així no aguanto, no penso tornar a trucar-la, en realitat no m'agrada tant, en realitat no em disgusta tant, només miro el correu i em desconnecto. És impossible escapar d'aquest mar de falsedats ocultes i mitges veritats. Es filtra pels teus porus i et podreix la sang.

I jo aquí, mirant-te de reüll, tímida i previngudament, comprovant per la cua de l'ull com em mires amb dissimulo i discreció. Sabent que hauria de fer alguna cosa. Retornar-te la mirada sense cap dissimulo. Aixecar-me. Volent fer alguna cosa. Parlar-te. Desitjant-lo. Explicar-te. Besar-te. Alguna cosa.

I jo ara, amb tantes decepcions i desil·lusions acumulades, ja no sé sospesar si la promesa de veure'm reflectida en els teus ulls compensarà el risc de comprovar que no hi ha ningú com tu, ni tan sols tu mateixa. ¿I si sóc jo qui et decebo? Quan una s'enfronta al que bé podria ser una pàgina en blanc, sempre existeix la possibilitat de desaprofitar la tinta. ¿A qui li queden forces per a llençar-se al buit?


***


La vida no es más que una sucesión de desilusiones. Poquito a poco vamos creciendo y, en consecuencia, descubriendo la parte menos agraciada de cada una de las razones por las que seguir respirando.

Las primeras decepciones suelen venir de parte de nuestros progenitores, que, en un intento de preservar nuestra inocencia e ilusión infantiles, son los que probablemente -si tenemos suerte-, más nos mientan. Reyes Magos, Papá Noel, Ratoncito Pérez, Cristo en la cruz y demás mitologías heredadas e impuestas. No te va a doler, esto me duele más a ti que a mí, por supuesto que no querremos más a tu hermanito/a, cuando seas madre/padre comerás huevos, se ha ido a un lugar mejor, y demás frases vacías.

Así con el tiempo aprendemos a no confiar en nuestros padres, y la lección se va extendiendo al resto de la población mundial. Aprendemos a distinguir cuándo nos están dando demasiados detalles como para tratarse de una excusa demasiado bien pensada. (La clave es la sencillez, ahí radica la plausibilidad.) Y, ya que estamos, asimilamos la mentira y le damos uso. Descubrimos que no se puede uno mover por este mundo con la verdad por delante. Esa también decepciona. Quizá la que más.

Las primeras veces son las que más fuerte pegan, donde se rompen los mitos. El primer beso nunca es tan dulce. La primera vez siempre es un desastre. ¿Más mitos? Las primeras rupturas y roturas son las que dejan cicatriz más profunda, a partir de ahí llueve sobre mojado, cada vez eres un poco más cínico/a. Estás más y más desencantado/a.

Te vas olvidando de tu príncipe/principessa azul y comienzas a mentir tanto como ellos/as. Si es que puedes con ello. Qué bien besas, el mejor polvo de mi vida, follas como los ángeles, claro que no tengo novia/o, claro que te quiero más, jamás te engañaría, no te dejaré nunca, siempre te querré, sólo me gustas tu, a las demás las miro para comprobar que ninguna te llega a la suela de los zapatos, por supuesto que no estás gorda, te queda genial, la puntita nada más. La de gilipolleces que somos capaces de decir para llevarnos a alquien al catre o ahorrarnos una bronca o, los dioses no lo quieran, una conversación abierta y sincera.

Desarrollamos un mecanismo de defensa infalible: mentirnos a nosotros mismos. El lunes lo dejo, hoy lo hago sin falta, mañana lo hago sin falta, esta semana lo hago sin falta, de este mes no pasa, otro año más así no aguanto, no pienso volver a llamarla, en realidad no me gusta tanto, en realidad no me disgusta tanto, sólo miro el correo y me desconecto. Es imposible escapar de este mar de falsedades ocultas y medias verdades. Se filtra por tus poros y te pudre la sangre.

Y yo aquí, mirándote de reojo, tímida y precavidamente, comprobando por el rabillo del ojo como me miras con disimulo y discreción. Sabiendo que debería hacer algo. Devolverte la mirada sin ningún disimulo. Levantarme. Queriendo hacer algo. Hablarte. Deseándolo. Explicarte. Besarte. Algo.

Y yo ahora, con tantas decepciones y desilusiones acumuladas, ya no sé sopesar si la promesa de verme reflejada en tus ojos compensará el riesgo de comprobar que no hay nadie como tú, ni siquiera tú misma. ¿Y si soy yo la que decepciona? Cuando una se enfrenta a lo que bien podría ser una página en blanco, siempre existe la posibilidad de desperdiciar la tinta. ¿A quién le quedan fuerzas para tirarse al vacío?