La Baronessa Maionesa i el Duc Suc

Sempre hi ha alguna cosa que cadascú fem millor que ningú. Ningú en el món podria guanyar-nos a això ni encara que ho intentés. Ni encara que es tractés d'una competició, que per descomptat no és el cas.

El problema, si és que es vol veure com a tal, és que no sempre -o més aviat gairebé mai- som conscients de quin és el nostre punt fort. És més, normalment solem estar totalment convençuts -i equivocats, per descomptat- de ser els millors en alguna cosa que no és, ni de lluny, el que millor se'ns dóna en aquest món.

I per a mostra, un botó. El nostre botó serà el cas de la Baronessa Maionesa i el Duc Suc, que feien una parella molt sucosa i saborosa, tot cal dir-ho.

El senyor Duc creia que era el millor en soltar afirmacions categòriques i quedar-se tan ample. I encara que això era tècnicament cert (soltava cada bestiesa d'agarra't i l'home ni s'immutava), en rara ocasió encertava amb les seves categoritzacions.

Clar que pitjor era el de la seva dona, la Baronessa, que es creia la propera Caballé. I per molta semblança física que guardés amb la soprano, fins al major incult musical podia notar la diferència. És com això que diuen: "No sé d'art, però sé el que fa sagnar les meves oïdes".

Així va ser que una tarda, trobant-se el condimentat matrimoni a la sala, va dir el Duc:

- Res en aquest Univers passa una sola vegada.

I tan ample que es va quedar el senyor Duc.

A tot això que la seva muller la Baronessa Maionesa estava a la meitat d'una peça musical molt delicada que estava destrossant sense delicadesa alguna. Davant la categorització del seu marit, que va coincidir amb la part clau de la seva peça, el Do de pit se li va anar per l'altre costat i va esclatar la copa de cristall del bo en mil bons trossos.

Aquests van sortir disparats en totes les direccions, així tant que una bona part va tocar disparar-se en direcció a la cara de la senyora Baronessa. El Duc es va aixecar d'un salt del tresillo que acomodava al seu noble pandero i va córrer a l'auxili de la seva mitjana taronja.

- Amor meu, trocet de cel, ¿què estàs bé?
- No patissis, què encara no em va encetar.
- ¡Quin esglai m'has donat! Per un moment he pensat que et perdia.
- Mira que ets exagerat, home. Total, per una ridiculesa de cristallets...
- ¡I per qualsevol cosa! ¿Què faria jo sense tu?
- Doncs què vas a fer, vell babau, doncs buscar-te una de vint i ser feliç.
- Ai, no diguis aixó... No sabria pas ser feliç sense tu.

I es què en realitat quan de debò el Duc Suc tocava el blanc, encara després de trenta-cinc anys de matrimoni, era al sincerar les seves pors envers la seva esposa la Baronessa Maionesa. Això era una cosa en el que ningú no podria superar-li mai, ni encara que ho intentés.

Casualment es donava el cas que el que millor se li donava a la Baronessa, encara després de trenta-cinc anys de matrimoni, era posar-se-li colorides les galtes enfront de les confessions del seu marit, soltar un "¡Cóm t'estimo, Duquet Suquet meu!" ple d'emoció i plantar-li un petó al nas. Fent pujar el rubor del senyor duc a les seves reals orelles, a joc amb les galtes de la seva esposa.