"Sense cap paraula"

En aquestes hores de sopor de mitjà tarda, tombades de costat sobre el matalàs nu, un feix de llum tallant l'espai entre els nostres cossos. No necessito de cap llum, el teu propi ensopiment m'escalfa. No m'agrada gens aquest espai, ho vull trencar. Acosto el meus llavis incandescents al teu clatell tebi, suaument. La resta de la meva pell s'ajusta perfectament a la teva esquena.

Sento el teu lleuger sospir que viatja des de la teva boca, ressonant per la superfície del teu coll, fins a aterrar a la meva. El meu cor ja s'accelera i et murmura, sense necessitat de cap paraula.

La meva mà descendeix per la teva figura de sorra blanca, troba la teva i l'enllaça. Els teus dits i els meus es reconeixen entre lentes carícies. Ara se'n van juntes, conduides les dues per la meva. Paren al teu genoll esquerre per a descansar i continuen pujant entre les teves cuixes fins a arribar a la seva càlida destinació.

Sobre la teva, la meva mà t'indica a cada moment quants i quins dits, quin ritme has de marcar i com. Com de de pressa, com i quan accentuar la pressió.

Sóc jo qui et diu què has de fer i com, però ets tu qui em demana. Em demanes, amb cadascú dels teus batecs, amb la profunditat de la teva respiració i la tensió dels teus espasmes. Em demanes, et guio. Dirigeixo, fas.

Ets tu. Sóc jo.