"Historietes de la Taverna Galactica"

Diuen que fa ja molt temps hi havia un planeta, paradoxal com pugui sonar, anomenat Terra. La Deessa encarregada de la seva logística espiritual es deia Ozó i, com és costum de deesses, mantenia les ànimes dels seus habitants en l'atomosfera d'aquest cos celeste. D'aquesta manera el cicle de reencarnació seguia íntegre sense cap activitat migratòria negativa.

Potser es podria pensar que existiria una certa superpoblació celestial per a principis del segle XXI de computació humana (uns 4567 bilions d'anys de la creació d'aquest món, més o menys). Res més lluny de la realitat, per dues causes.

La primera, perquè les dones d'aquest astre opac pas no van tenir ànima fins al segle XVIII, si mal no recordo. La segona era que a l'atmosfera d'aquest planeta hi havia un forat. Van fer un forat, més ben dit, per on es van anar drenant totes i cadascuna de les ànimes en un flux creixent. Diuen que aquest forat va ser el que va deixar la Deessa Ozó, quan els humans van acabar d'acabar amb ella de tant odi, tantes mentides i tants mals rotllos com hi havia. Altres diuen que va ser per un problema de gasos.

Arribat el moment en que el cel es va buidar del tot, va haver molta gent que es va quedar a la superfície, negant-se a passar a semblant propera vida errant. Es van convertir en zombies emocionals vivents, que van continuar aferrats a les seves no-vides com si res. Les seves consciències de tan pútrides esborrades, diuen que encara avui romanen ignorants i alienes a la seva condició, pensant-se encara humans i vius. Hi ha qui nega que aquest món s'hagi acabat ja, hi ha qui diu que tant fa.

I quant a les ànimes drenades del seu cel, diuen que vagaran perdudes per l'Univers infinit i que cauran al no-res.

Diuen que la Terra era un planeta habitat per éssers condemnats des del seu neixement.