"fins que ho vas dir"

Noto una picor i un escozor creixents i, incapaç de localitzar el seu origen, els meus pensaments salten. Amb cada tros de record el buit en el meu interior es va fent major. Al meu voltant no hi ha ningú. Només s'escolten riures i assec mirades de reprovació. De totes maneres ja no queda gens. Farcida de no-reses, de gairebés, de finsaquís, de no-méses, de perdóetvaigconfondres, de vullinopucs, de podriainovulls. De paraules buides que ressonaran per tota l'eternitat, esvorancant aquesta closca erma d'accions i possibilitats. De voluntats trencades. D'il·lusions picades. De gestos desapercebuts. De percepcions sordes. De somnis febrilment impossibles. De fantasies desgastades. De gemecs inaudibles, de plors invisibles. Buit de tot això, farcit de res. Pous secs, esgotats tots de voler i no arribar.