"Ara no parlem en passat"

T'has preguntat alguna vegada per què quasi tots els contes estàn escrits en passat? Fins als de ficció. Doncs jo em nego a escriure la meva història en passat. La meva història no va passar, la meva història passa i, de vegades, està passant. El que va passar, ja va passar. No té ja cap importància.

El que importa és que, ara, estic al seu davant. Avui porta el cabell sense recollir, solt, i ara em mira, i em somriu. Mai l'havia tingut tan a prop i el meu sentit del equilibri no n'està pas acostumat a tenir aquests ulls tan foscs a tan poca distància. Em marejo una mica. Fins aquest moment no me n'havia adonat de quan fines i petites que són les seves mans. En comparació de les meves, és clar. Sembla nerviosa i es remou en el seu seient. Jo també ho estic. Em pregunto si es sentirà una mica incòmoda. Em dóna la sensació que li costa treball concentrar-se, i això em fa pensar que està tot just com jo, amb el cap aquí, però al mateix temps a un altre lloc. De cop sembla que estem encara més a prop. No és la meva imaginació, s'està inclinant cap davant però cap al meu costat. Faig el mateix. No ens mirem.

Hi ha que aixecar-se. Ja no estem assegudes, i no la puc trobar entre tota la gent que no es para quieta. Regirats i separades, em sembla que estem molt lluny. Però em segueix mirant. I em torna a somriure.

I m'es ven igual si això es el FI.